Notícia

En plena crisi, cap altre esport creix en nombre de practicants al nostre país com el pàdel. La demanda multiplica les instal·lacions i només a Tarragona ja hi ha més de 1000 persones federades.

Aquest esport triomfa perquè exigeix molt poca iniciació. Per jugar-hi es necessita ben poc; però la pala, que té un protagonisme capital, és, segons l'investigador Francisco Huera-Huarte, clarament millorable. Des del Laboratori d'Interacció Fluid-Estructura, del Departament d'Enginyeria Mecànica de la URV, Huera-Huarte ha arribat a la conclusió que la ubicació i el nombre de perforacions que les pales porten de fàbrica serveixen de ben poc, perquè no les fan més aerodinàmiques.

L'investigador ha publicat un treball a la revista científica Journal of Sports Engineering and Technology que analitza la funcionalitat del que els fabricants de pales de pàdel anomenen “forats aerodinàmics”. Huera-Huarte va construir una pala a escala i va anar provant diferents distribucions de forats en un canal hidrodinàmic. D'aquesta manera va poder comprovar el flux d'aigua al voltant de la pala i les forces fluidodinàmiques que es produïen.

La conclusió és que des d'un punt de vista estrictament aerodinàmic, l'efecte dels forats en les forces d'arrossegament a la pala són inapreciables. Segons l'investigador, “el jugador difícilment notarà cap diferència entre una pala amb forats o sense”.

Tanmateix, al contrari del que passa amb les perforacions fetes a la part central de la pala, segons Huera-Huarte, els forats a la part més allunyada del centre sí que ajuden a disminuir la resistència del cos de la pala a l'aire. Quan els forats es localitzen en aquesta zona, els raigs que es produeixen interaccionen amb l'estela que genera la pala quan colpeja la pilota i fa que les forces aerodinàmiques siguin menors. El fet de tenir-los a la part central provoca que no millori l'aerodinàmica. I si a més de l'aerodinàmica, s'analitza la rigidesa i la durabilitat, el pitjor és disposar-los al centre.

La simulació de la pala de pàdel s'ha dut a terme en un canal d'aigua que està dotat de sensors i permet mesurar les càrregues hidrodinàmiques. El canal genera un corrent molt uniforme. L'aigua s'impulsa per unes bombes i el flux va en una sola direcció, sense turbulències. Això permet provar-hi models a escala i estudiar els efectes del flux i l'estela que es genera en contacte entre l'aigua i l'objecte. Per documentar aquest comportament es fa servir velocimetria per imatge de partícules digital (DPIV), una tecnologia que combina fotografia i el làser.